17.5.17

Xavier Zambrano a La Impossible (On vaig dir blanc, ara dic negre)



No em faré el fatxenda dient que ja la sabia; l'he hagut de cercar a l'Optimot, font de saviesa lingüística que consulto amb certa assiduïtat... On vaig dir "blanc", ara dic "negre" (versió catalana d'aquell famós Donde dije digo, digo Diego). Heus ací una nova entrada al llunÀtic. El cert és que la intensitat amb què ara mateix estic vivint el dia a dia de la poesia m'ha fet replantejar-me l'apagada general d'aquest indret. És molt probable que ens hi retrobem intermitentment, intempestivament, com a mi m'agrada fer les coses.

El que sí que no podeu deixar de banda, amb intermitència o sense, és la presentació de Va durar, el tercer llibre del poeta i traductor penedesenc Xavier Zambrano, qui destaca en ambdues activitats. Jo tindré la sort i el plaer de presentar-lo a la llibreria La Impossible (Provença, 232, Barcelona) el proper divendres 19 de maig a les 19 hores. Espero saber-vos transmetre l'entusiasme que m'ha provocat la lectura del seu darrer llibre, Premi Josep Maria López-Picó de la Vila de Vallirana 2016, en què la veu mostra una maduresa exultant a l'hora d'enfrontar-se a la memòria dolorosa del passat:

Talles massa fondo,
ganivet d'amor,
t'esmolen els dies que no tornaran.
Estàtues de sal.
Desfaig ídols d'argila pels carrers,
en faig un vas on beure'm aquells somnis.
Sal i ferida.


------

Gossada salvatge
pels carrers del cap.
Ofegaré dins el vi el cadell
de la memòria,
abans no es faci llop; udol el cant
enforatat, voltat de males bèsties.
Són adjectius.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.