26.2.14

Dels cims a les afraus



Malgrat l'aturada obligada per qüestions de salut que he hagut de fer els darrers dies, el febrer se m'està escolant d'entre les mans vertiginosament. Un ritme que em recorda a la velocitat amb què m'acabo de llegir Al vertigen de Núria Perpinyà, malgrat les seves gairebé cinc-centes pàgines. Molt probablement no consti a finals del 2014 entre les lectures de l'any o agradi als amants dels riscos estilístics, però us asseguro que si busqueu una experiència lectora vertiginosa, és el vostre llibre. Perpinyà construeix un material ple d'excessos (i per això també de parts desiguals) per poder transmetre l'obsessió boja dels alpinistes, molt ben documentada, que funciona tant per a iniciats com per a llecs en la matèria (el meu cas). L'anhel de conquesta de cims duu al límit la seva protagonista, la russa Irena Besikova, tot un caràcter difícil d'oblidar. Rere seu, hi duu lligats a la cordada dos homes enamorats, el René i l'Eduard. Amor, alpinisme i (de forma indirecta, però entenedora) literatura queden equiparades, i molts cops s'entrellacen en imatges ben interessants. Al vertigen també serveix per reivindicar el paper de la dona en una activitat identificada durant molts anys amb la força masculina, que ha donat noms com el de la desapareguda Wanda Rutkiewicz (a la imatge). Tot i un ús acurat de la llengua, l'interès de l'autora lleidatana rau en la construcció d'un artefacte narratiu que, com ja he dit, voreja prou vegades els excessos, però que s'alça com un vuit mil literari ben golafre per al lector curiós. Aviat sortirà publicada la meva ressenya a la revista Caràcters i us en faré partícips perquè en tingueu una idea més completa.

I dels pics narratius, a les afraus poètiques. M'han coincidit en el temps les lectures de dos poetes que de fa anys segueixo: Lluís Calvo amb Llegat rebel i Jordi Llavina amb Contrada. Un contrast de propostes molt interessant, que m'ha suggerit un article comparatiu i complementari per a la propera revista Quadern. Si Llavina ve de Vetlla per adaptar la seva poesia a una forma clàssica i estandarditzada com el sonet, Calvo fa a la inversa: torna a la poesia discursiva i combatent de Col·lisions després d'un llibre, al meu entendre, sota l'astre de Carles Riba com va ser Estiula.

Finalment, no fa gaire vaig treure el cap per la llibreria de segona mà Re-Read. Tenia ganes de feia molt de fer-hi una ullada, i com sempre em passa no vaig sortir-ne amb les butxaques buides. Entre d'altres, un exemplar molt ben conservat (del 1991) de El catau del cuc blanc, de Bram Stoker, editat per Laertes al seu segell L'Arcà, del qual en sóc col·leccionista. La fantasia altra vegada, la meva debilitat, el carburant que em reequilibra, que em fa somniar una mica més per seguir endavant. De fet, ja fa temps que estic immers en la lectura (lenta però constant) del cicle de novel·les que el britànic Michael Moorcock va dedicar a Elric de Melniboné. Molt lluny de la fantasia heroica tolkieniana, Moorcock crea un antiheroi molt particular (l'emperador d'una illa que ja fa centenars d'anys va perdre les terres que formaven el seu imperi, malgrat que el seu poble segueix essent altiu i orgullós, a la vegada que cruel i refinat); el món que l'envolta, a més, és allò que avui anomenem postmodern, líquid, molt abans que ho fos el nostre (el primer títol és del 1972), ja que a causa de l'existència d'altres mons interconnectats, la seva realitat és relativa i canviant. Malgrat la pobresa de l'estil (i malgrat les bones traduccions al castellà d'Edhasa, tot i que les originals són de la desapareguda Martínez Roca), la fèrtil imaginació de l'autor (àgil i creativa, lluny dels tòpics del gènere) ens regala tota una sèrie d'imatges suggestives i poètiques, en què el Caos (el vessant més salvatge i anàrquic de la vida) treu profit dels seus millors recursos.

1 comentari:

  1. A casa el teníem a la llista d'espera aquest "Vertigen", David. Si tu en parles, doncs amb molta més raó. Una abraçada.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.