"Stramonium", de Víctor Mañosa



Han passat cinc anys des del seu debut amb L’home que mira perplex, però lluny de distanciar-se de les premisses mostrades en el seu debut, Víctor Mañosa ha anat aprofundint en l’estil i la temàtica que allí hi presentava: la consciència del poeta es veu sotraguejada per les experiències i les lectures que descobreix, que el van construint (o enderrocant), i que a la vegada construeixen (o enderroquen) el món que l’envolta. Aquesta vegada, però, hi ha una vivència que passa per davant de totes les altres amb la força vital que l’emmotlla: la paternitat.

Beu –fill meu- les nostres llàgrimes / perquè són els dies que et celebrem”, diu una citació que pertany al poeta Jorge Brotons. “Déu meu, Déu meu, / quines joguines tan soles”, hi dialoga en Víctor amb aquest fragment del poema “Un fill perdut al supermercat”. Dues visions que parlen del patiment com a part de l’experiència, dolorosa però a la vegada inevitable: la preocupació és un símptoma vital (“nu t’arribo / i tremolo per tu”), part de l’amor celebrat cap a un fill. A partir d’aquí, podem veure que amb tots els clarobscurs que comporta, la llum sempre donarà el to adequat del llibre: “Aquesta vegada però, / vull fixar aquesta llum als ulls, / i agrair-vos-la, / i que irradiï endins, / i que perduri.”

L’estramoni del títol (Stramonium) és la planta d’on s’extreu un potent alcaloide. “La paternitat com un flux d’emocions desbocades”, diu a la “Bitàcola”, una secció de textos breus que ajuden el lector a interpretar més exactament la significació (que no pas el significat) dels seus poemes. I aquesta és la sensació del lector: la vivència de la paternitat és una de les experiències més corprenedores, enriquidores i a la vegada complexes de la vida. “Tot el que estimo oscil·la, / jo mateix sóc un pèndol”, i no hi ha cap seguretat, tot és risc.

La llum, com dèiem, comporta el to del llibre, que si bé es veu col·lapsat per la lluor dels infants, com a contrapès hi ha aspectes del dia a dia en què la foscor hi contrasta de forma brusca. És per això que Mañosa té tirada per pintors que treballen amb el besllum del raig que esqueixa per uns instants la foscor de la cambra reclosa, com ara Hopper i Hammershøi, el qual inspira el poema “El teu correu...”, en què rememora “la llum tènue” del pintor escandinau: “Queda un esclat, / una fulguració, / la certesa del besllum / i de l’instant: / un eco. / Veus, pregàries, fragments.” La memòria vindria a ser aquesta “pols en suspensió” reflectida pel raig de sol que s’introdueix per una finestra de forma esbiaixada.

Des d’aquesta premissa s’entén que la resta de poemes oscil·lin al voltant de dos eixos temàtics que ja es trobaven en el seu llibre anterior. El poeta segueix esdevenint un “home que mira perplex” la vida passar des del seu recer del dia a dia i des d’uns valors ampliables, mai intransigents, però sòlidament fonamentats en el respecte pels orígens (descendent de gallecs i fill de classe treballadora) i en la compassió pels més desafavorits. Així, els apartats “Detente bala” i “Manque pierda” serien una ampliació del capital poètic esbossat al llibre anterior:
El vi d’anit era com nosaltres: / fills d’obrers conreats per fills de mestres. / (...) Sou un miracle, / ebri de vosaltres, us dic.”
Costa d’explicar com és de difícil / acostar-se a un home esquinçat / sense trencar-se un mateix.”
Llavors el meu avi, que mai no va posseir una arma / va disparar a cegues la seva tendra bala / en sortir el tren / cap a una terra com la seva, / cremada i caníbal.”

Mañosa construeix el seu nou treball com ja ho va fer amb l’anterior: imatges potents però quotidianes, lectures, músiques, pintures i experiències esdevenen la matèria primera que fa germinar els poemes. Tanmateix, la seva veu ens els mostra sense dissonàncies però amb fermesa, talment ens parlés salmodiant, sabent que cada paraula té un pes que, mal emprat, pot fer ensorrar l’estructura del poema. Sense estridències, de vegades meravellat, altres decebut, però sempre des de la tendresa i la compassió, Mañosa ens explica a cau d’orella el món que veu passar. “Sempre és deshora / per a tanta bellesa”, conclou al darrer poema en què evoca la figura del pare, com si l'arribada de la bellesa ens agafés a contrapeu, en el moment i el lloc més insòlit.

Stramonium és l’ampliació quantitativa i qualitativa de tots aquells valors de la poesia de Víctor Mañosa que ja eren presents a L’home que mira perplex. L'anècdota és que aquest darrer treball només el trobareu (de moment) en edició digital, que us convido a baixar-vos desd'aquesta adreça. No us perdeu el testimoni del seu creixement com a poeta i com a persona, i la veu càlida, humana i dialogant amb què ho descriu.

Comentaris