"El laberint de Filomena", de Josep-Ramon Bach


Mesos enrere, parlava des de la revista Quadern, i després des d’aquesta plataforma, del celebrat darrer llibre del poeta Josep-Ramon Bach, L’enunciat, una singular i brillant demostració d’enginy poètic, a través de sis-cents seixanta-sis enunciats (aforismes, reflexions, jocs de paraules, tot el que vulgueu). Abans, però, va aparèixer a Proa El laberint de Filomena, amb què va guanyar el premi Rosa Leveroni 2009, una proposta més canònica, des d’un punt de vista d’elaboració formal, però que també demostra les particularitats creatives de Bach. I si bé el context temàtic d’El laberint... es cenyeix a l’evocació d’un món i uns personatges molt concrets (la Catalunya de la postguerra), ambdues obres estan connectades per aquesta particular barreja d’ironia, tendresa, fabulació, gravetat continguda i vitalisme que defineix la veu del poeta. 

Ja fa anys que la Guerra Civil i la postguerra esdevenen recursos literaris qui sap si massa sovintejats, tant que ja fa una mica d’angúnia quan algú apel·la a la seva infantesa, als pares o els avis, al front de l’Ebre o als bombardejos dels nacionals. Malauradament, tots tenim familiars, més o menys pretèrits, que van passar per aquest tràngol. Però malgrat l’ús indiscriminat, d’aquí n’han sortit també textos extraordinaris, que ens il·luminen no només la vivència, sinó el seu significat. En altres casos, l’autor ha sortit airós en proposar una relectura esbiaixada o innovadora. Crec que és el cas dels versos de Josep-Ramon Bach, poeta acostumat a cultivar una poesia d’arrel oriental, que a El laberint de Filomena ha tingut l’encert de traslladar a aquesta estilística els esdeveniments que van marcar la seva primera joventut, durant la postguerra, a cavall entre el barri de la Creu Alta de Sabadell i el poble proper de Castellar del Vallès. Així doncs, Bach deixa de banda qualsevol to patètic o melangiós per centrar-se en dos aspectes fonamentals que basen el seu primer aprenentatge: els sentits (colors, olors i sons habituals d’aquella època poblen i acoloreixen els versos) i les personalitats que l’envoltaven. 

El llibre s’obre amb quatre poemes molt reveladors, apregats sota el nom de “Pròleg”. “Pas de cranc” és, sens dubte, el més inspirat i definidor, ja que descriu l’activitat com a poeta: “exercito amb dolor / la memòria i escric / imatges de tinta de pop”, perquè ha arribat a un moment de la seva vida que “compto el temps / amb rellotge de cranc”. A “Metàfora”, ens centra temporalment en la postguerra, amb el record de la batalla, el present de la derrota i la prohibició de la veritat: “Quan vaig néixer / l’aire encara pudia / a càdaver i les paraules / sobrevivien arrapades / a la pell de la metàfora”, l’única manera de poder atansar-se a dir certes coses.

A partir d’aquí, Bach revisita el món de la infantesa (“Els germans”, “En blanc i negre”, “Vida quotidiana”), on el lleixiu, el safareig, el bacallà amb tomàquet o el cinema Califòrnia es barregen amb tota una sèrie de personatges força peculiars (la germana Pilar, la tia Filomena, el padrí Ramon, la perruquera...), que exerceixen de contrapunt al drama quotidià de l’època (les prohibicions polítiques, la misèria, el control social i educacional de l’església) i ens mostren les figures de l’aprenentatge moral del poeta. També esdevenen representats d’un món fonedís, que queda molt ben esbossat per cada un dels poemes del llibre, que ens acaba submergint en aquest món sense necessitats de grans descripcions, amb l’encert de versos curts, esgarrapades que contenen molt de material viscut i sentit.


Comentaris