12.2.12

"La crida de Cthuhlu", d'H. P. Lovecraft



“Ningú no va respirar durant uns segons. Després, un núvol més fosc que la resta va tapar la lluna, i la silueta de les branques retorçades va esvair-se momentàniament. I aleshores va haver-hi un xiscle general, ofegat per la por, però rogallós i gairebé idèntic a cada gola. Perquè el terror no s’havia esvaït juntament amb la silueta i, en un instant atroç d’una foscor més profunda, els observadors van veure, recargolant-se a l’alçada de la copa dels arbres, que mil puntets diminuts d’una feble lluminositat diabòlica eren a l’extrem de les branques, com el foc de Sant Elm o com les flames que van baixar als caps dels apòstols a la Pentecosta. Era una monstruosa constel·lació de llum innatural, era com si un dens eixam de lluernes fartes de cadàver ballessin sarabandes infernals sobre un aiguamoll maleït; i el color era el d’aquella intrusió sense nom que Ammi havia après a reconèixer i a témer.”

Les singularitats biogràfiques i literàries del nord-americà Howard Phillips Lovecraft (1890-1937) són moltes i ben interessants, però també han llastat la recepció dels seus relats d’horror còsmic més enllà del públic entès i amant del gènere. Fins i tot un gran geni reivindicador i cotitzador del fantàstic com Jorge Luis Borges no en va parlar gaire bé, de l’autor de Providence (Rhode Island). D’una banda, Lovecraft creà les seves pròpies referències mitològiques (no pas com Poe, un dels seus referents, que amb molta més cultura clàssica bevia de diverses fonts); de l’altra, el fet de publicar-les en revistes com Weird Tales o Amazing Stories el revestia d’un amateurisme desprestigiador. I tanmateix, la petja de Lovecraft ha perviscut fins els nostres dies, potser d'una manera difuminada i inconcreta, un tret que també es pot aplicar al tipus de terror que plantegen els seus relats. A Catalunya, on el gènere sempre ha estat tan maltractat, Joan Perucho va ser l’únic que durant anys en va fer al·lusió. Albert Sànchez Piñol també el devia tenir molt en compte a l’hora de crear les llefiscoses formes dels granotots de La pell freda. Ara, els amics de Laertes ens ofereixen la possibilitat de gaudir-ne en la nostra llengua.


El cert és que més enllà d’un estil enrevessat i anacrònic, les històries de Lovecraft enganxen per una mena d’inquietud latent que es va desvetllant a mida que l’acció avança, això sí, empesa per la remor somorta i reptiliana amb què es desvetllen els éssers i els mals que hi apareixen. Un dels seus encerts és presentar-nos l’objecte dels temors dels protagonistes com un element quasi immaterial, informe, que no respon a cap concepció humanoïde. L’acumulació d’adjectius i substantius alenteix la marxa del text, però ens ajuda a definir les viscositats tentaculars i subtils que poblen l’horror descrit. Aquí tenim una subtil diferència més, una aportació de Lovecraft al gènere: el terror és, segons Fabra, una “por extrema, que fa tremolar”; en canvi, l’horror és un “sentiment de repulsió profunda causada per la vista de quelcom de terrible, espantós, repugnant”. La darrera és la definició perfecta de la prosa de Lovecraft, i per extensió del seu caràcter: no és pas el calfred que recorre l’espinada davant un destí inexplicable i fatal (els ullals del vampir, el monstre amagat del doctor Jekyll), sinó el besllum embogidor d’una repugnància inexplicable. Les fòbies del Lovecraft personatge són mítiques, i inclouen els estrangers i el sexe, que tan bé analitza Emili Olcina, el traductor, al pròleg que encapçala la present edició.
 

L’àmbit de les seves històries se cenyeix la majoria de vegades als contorns de Nova Anglaterra, que coneixia massa bé, i tot: una de les primeres zones poblades pels emigrants europeus a la Terra promesa americana, i que per tant, malgrat la joventut del país, és una de les que manté escenaris que la història ha anat soterrant sota el pes malaltís de la degradació. El pas del temps és vist per Lovecraft no pas amb nostàlgia o pesar, sinó amb la mateixa repugnància que abans citàvem: l’antiguitat remota és el caldo de cultiu per a éssers, escenaris i comportaments massa allunyats de la consciència de l’home racionalista del segle XX.  
 

Els temes que apareixen en els seus arguments són també insòlits, i provenen del seu delit ocultista, tan de moda entre molts escriptors i artistes de l’època: els rituals, les sectes, el canibalisme, les cultures perdudes... I una estreta relació d’aquests elements amb l’irracional, simbolitzat a través de criatures que escapen a la lògica científica, però que esdevenen més inconcrets i, per tant, terrorífics. El també nord-americà Algernon Blackwood, l'altre referent literari de Lovecraft, en té culpa d’això.
 

La tria d’Emili Olcina a l’hora de fer el recull és molt interessant pel que té de mosaic: les temàtiques són variades, toquen tots els pals dels interessos lovecraftians, i de passada l’ordre cronològic ens ajuda a veure com els relats van guanyant en complexitat amb el pas del temps. “El color que venia de l’espai” i "La crida de Cthulhu" són uns dels millors i més extensos, i l’evolució del procés externalitzador de l’horror, així com les seves conseqüències, està molt ben aconseguit. En el primer, una cosa tan trivial com l’impacte d’un meteorit a la granja dels Gardner desplega una sèrie de conseqüències cada vegada més angoixants i repulsives. Però no hi ha monstre: es tracta d’un element eteri però observable, el color, que provocarà canvis en plantes, animals i finalment homes, una mena de plaga lenta però irremeiable. Les descripcions dels canvis amb el pas del temps i de les darreres conseqüències són de les millors pàgines del volum, amb una tensió molt ben controlada que culmina en el clímax del que forma part el fragment que encapçala aquest comentari.
 

De mica en mica, relat a relat, Lovecraft va aprofundint en el seu propi món literari, com el boig va aprofundint en la pròpia bogeria. Crea una ciutat imaginària, Arkham, i hi implica el cientificisme, l'arqueologia i la bibliofília amb referències a llibres, personatges i elements reals, per dotar-hi un major realisme. La densitat de l'ombra augmenta i encalça el lector amb un interès creixent, tan impactant que qui està disposat a creuar el llindar dels contes lovecraftians ja està ben perdut i enganxat al seu culte. La resta són com els habitants d'Arkham, que reien del pobre Nahum Gardner quan els explicava els absurds esdeveniments que succeïen a la seva granja. Però quan Cthulhu desperti, que ningú es queixi que Cassandra no va parlar... 

P.S.: en català, ja fa una pila d'anys que els amics de Laertes van editar A les muntanyes de la follia i L'ombra damunt Innsmouth, dos relats llargs.

3 comentaris:

  1. Una sola paraula: imprescindible.

    ResponElimina
  2. M'admira la teva capacitat lectora, que no s'atura i també la capacitat de sintetitzar la teva perspectiva dels llibres que sempre resulta enriquidora i amena.
    Gràcies pels teus apunts!

    ResponElimina