"Tretze tristos tràngols", d'Albert Sánchez Piñol


Fa sis anys que el malaurat Roberto Bolaño no pot viure en primera persona el reconeixement que viu la seva obra, culminada amb la conquesta dels Estats Units. Podríem escriure tot un llibre amb les històries d’escriptors que, després d’anys malvivint en la misèria, aconsegueixen un pèl tard l’aplaudiment dels crítics i les vendes dels lectors. Per sort, en l’Albert Sánchez Piñol la llegenda es va acomplir amb la suficient celeritat perquè ho pogués viure en primera persona i perquè, més que llegendari, en el seu cas fos un fet anecdòtic. Ara, després del terratrèmol que va suposar La pell freda, i passada la prova de foc de la segona novel·la amb Pandora al Congo, ens sacseja amb uns quants graus menys en l’escala de Richter amb el recull de contes Tretze tristos tràngols.

El que més crida l’atenció d’aquestes petites càpsules de Sánchez Piñol és la varietat temàtica, ambiental i estilística de les propostes. Podem identificar en un moment o altre la petja del fantàstic quotidià de Borges, la realitat insòlita de Monzó, l’absurd descoratjador de Kafka o la ironia sorneguera de Txèkhov. Suposo que tot plegat deu correspondre al sistema creatiu de l’autor: possiblement, primer sorgeixi l’anècdota que doni peu a la narració, per després afegir-hi l’ornamentació més adequada a les necessitats establertes. Així, passem d’un conte de terror poenià o lovecraftià (“La nau dels bojos”), a un relat moralista ancestral (“La llei de la selva”), passant per un absurd monzonià (“De petit, tos de gos; de gran, pota d’elefant”) i fins i tot per una llegenda històrica (“El Rei de Reis i les dues ciutats”). Si de cas, Sánchez Piñol es manté fidel a l’ús de l’element fantàstic com a útil per codificar els textos i convertir-los en al·legories, faules o metàfores, el tamís per on passar la realitat que l’envolta, i que amaga temes interessants, travessats d’un humor negre molt divertit: la immigració, l’esperit de supervivència, la traïdoria... Tanmateix, enmig de tanta dispersió hi trobem dos contes excel·lents, que superen la mitjana de l’obra i es troben entre el millor que ha escrit l’autor: “L’espantaocells que s’estimava els ocells” (ningú és el que desitja ser, ni té el control del seu esdevenir) i “Mai no compris xurros en diumenge” (reflexió sobre la consciència ètica dels éssers humans).

Tot i que els manca la profunditat que permet una novel·la, els tretze relats de Sánchez Piñol són frescos i divertits, i eixamplen una mica més el seu particular univers literari, que té en la sorpresa i en la fantasia la clau de volta per atreure el lector i per fer-li més comprensible els absurds de la vivència humana.


Comentaris

  1. és un d'aquells autors que tinc pendents, el Sánchez-Pinyol!!!

    ResponElimina
  2. per a mi, Albert Sánchez piñol és un dels millors, des de la primera pàgina qeu vaig llegir

    ResponElimina
  3. Per a mi també es un dels grans... estic d'acord, malgrat que La pell freda i Pandora en el congo es repeteixen una mica. Tinc ganes de llegir els tretze tristos tràngols

    ResponElimina
  4. Hola David, estic molt contenta que vagis compartir unes hores amb nosaltres a Vilafranca. Va ser un plaer haver-te conegut. Ja em passaràs la informació sobre el llibre per tirar endavant la proposta i proposar-ho a la resta.
    Una abraçada!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada