13.1.08

"Els millors contes de terror"


Pocs mesos després de publicar una antologia de relats fantàstics que mai és sobrera en català, Columna i l’antòleg Joan Solé han volgut repetir la proposta (i l’èxit i la bona acollida, imagino) amb un recull que tracta un gènere encara més mancat en la nostra llengua: el terror. Una jugada al meu parer aprofitada, sobretot pel que fa als resultats finals, força desiguals. En el pròleg, Solé destaca que “el criteri de selecció ha estat (no podia ser d’altra manera) literari: per aquest motiu s’ha evitat com si fos la pesta qualsevol mostra vulgar i de mal gust.” I seguint aquest criteri, els contes pertanyen a un marc temporal que va de mitjans del segle XIX fins a començaments del XX, la majoria d’ells pertanyents a la literatura anglosaxona.

Dos són, al meu parer, els punts negatius que llasten la proposta i la fan una mica menys interessant que el seu predecessor: primer, els punts comuns amb aquella primera antologia (repeteixen Maupassant amb el claustrofòbic relat “L’alberg” i Ambrose Bierce amb un relat força més terrorífic, però “La pota de mico”, de W.W. Jacobs, gran relat clàssic del terror, es va incloure en l’altre llibre quan hauria tingut més sentit en aquest); segon, perquè alguns dels contes ja es trobaven al mercat i representen una redundància (l’obvi “El gat negre” de Poe i un parell de relats d’Alexei Tolstoi i Théophile Gautier presents a l’excel·lent antologia El llit sota la tomba que ja havia comentat temps enrere).

I malgrat tot, la proposta de Solé aprova per allò que té de més preuat; és a dir, servir-nos meravelles per a descobrir en la nostra llengua. És el cas d’Algernon Blackwood, gran mestre de la literatura de terror amb el relat clàssic “Els salzes”. Destaca per la creació d’inquietud en el lector a través d’una narrativa pausada i gairebé erràtica, però que va deixant un pòsit que, al final, esclata amb l’aparició de terrors innominables procedents d’altres dimensions, incognoscibles per a la nostra ment, massa limitada. H.P. Lovecraft, un altre dels clàssics (i precisament alumne de Blackwood) fa acte de presència amb “Les rates dels murs”, suggerent relat on els mites de Chthulu hi apareixen de gairell a causa d’un terror més psicològic, que condueix a la bogeria. Finalment, Arthur Machen, una altra de les influències bàsiques de Lovecraft), escriptor d’origen gaèlic molt influenciat per la cultura, les llegendes i els mites del seu país, que desplega a “La piràmide brillant” una d’aquestes històries recollides de la saviesa popular.

Aquests són, sens dubte, els grans moments de l’antologia. Una mica menors, però també interessants, són les aportacions de M.R. James, irònic i divertit escriptor anglès, Nathaniel Hawthorne introduint el tema de la bruixeria o E.F. Benson amb una angoixant desventura alpinista amb el descobriment d’unes criatures desaconsellablement desagradables.

I bé, espero que el següent pas sigui una antologia de ciència-ficció, potser el gènere més blasmat, maltractat i oblidat de la nostra llengua. Al capdavall, la fantasia sempre ha gaudit d’autors respectats per aquestes contrades (Poe, sense anar més lluny), gràcies a una coartada més “artística”. Espero que Columna i Solé, o qui sigui, segueixin tirant a terra prejudicis i posant al nostre abast, en català, lectures d’altres dimensions (literàries).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.