"Els vençuts", de Xavier Benguerel



Foren molts (i encara són molts) els que recorregueren els quatre punts cardinals dels vençuts: guerra, derrota, exili i empresonament. Foren també molts qui, impulsats per les ànsies de l’escriptura, abocaren damunt del paper en blanc totes les misèries i penúries de la brutesa humana. Tant la dels opressors com la dels oprimits.

El 1956, Xavier Benguerel publicava Els fugitius, però veient que ni de bon tros els resultats del llibre s’acostaven al que ell tenia en ment, invertí els següents vint-i-cinc anys en reescriure-la. El resultat fou Els vençuts, considerada per molts la seva obra més consistent i poderosa. Poderosa perquè el poder del retrat és absolut des de les primeres línies, quan ens descriu la vibrant caiguda d’una bomba enmig de la Via Laietana Barcelona:

"Just a l'instant d'arrambar-me contra la paret, d'ocultar-me darrera el fust d'una columna, tot jo estirat com un perpal, m'eixordà i em glaçà la sang el pas d'un avió que sobrevolava el carrer i el xiulet feridor d'una bomba que fendia l'aire. L'edifici va sondrollar-se tot de dalt a baix, sostres i parets cruixiren, igual que sacsejats per un seïsme. Enmig de ràfegues de pols espessa, ofegadora, una mena de furiosa calamarsada s'anà a enclastar a totes bandes, mentre portes i finestres s'esbategaven entre violentes trencadisses de vidres i claraboies... Vaig tancar els ulls arrapat al viu de la columna per defensar-me de l'ensulsiada inevitable, imminent. Després, tot d'una, es produí aquella enorme absència. S'aixecà un silenci rar, molt profund, com si tot hagués deixat d'existir per sumir-se en la penombra que encara entrava pel portal i seguia enfilant-se a tomballons per l'ull de l'escala."

Així comença el llibre, al bell mig del caos, al principi del final. No cal imaginar-se que el Joan Pineda protagonista, escriptor i col·laborador de la Generalitat republicana, és un alter ego de l'autor, de la mateixa manera que els Martí Carulla o Rossend Comes antics companys de fugida. Però rere l'anècdota, s’amaga una escriptura poderosa, nascuda de les vísceres, però amanida amb la riquesa lèxica que dominava Benguerel i que, del caos d’un món en decadencia constant, ens transmet tots els matisos de miseria física i moral.

Els catalans mai hauran estat un poble tan maleït i descastat com a Els vençuts. L’eco d’aquell somni que fou la Generalitat republicana s’esmorteeix en aquestes pàgines que, a anys llum d’aquella situació però amb les reverberacions polítiques actuals (Estatuts, Bonos i apocalíptics cavernaris) guanya als nostres ulls força.

Felicitats a Edicions de 1984, editorial encarregada de la seva reedició ara fa pocs mesos.

Comentaris

  1. "Els vençuts" van donar a conèixer a molta gent les realitats amagades que van patir molts dels refugiats arribats a França. I descrit amb el perfecte detall la cruesa del patiment i llegit amb la llàgrima pendent.

    Jo fa anys que el recomano, i té segona part.

    salut

    ResponElimina
  2. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  3. Fa més d'un any un meu amic [a rel d’haver referit a la nostra llista-de-correu-tertúlia una visita seva a l'exposició Literatures de l’exili al CCCB quan, des del lament del meu exili mallorquí per no poder anar a verure-la, va evocar en mi el record de la lectura de Els vençuts, de Xavier Benguerel] em va regalar un magnífic exemplar, amb dedicatòria inclosa, del llibre Narrativa catalana de l’exili, editat per Galàxia Gutenberg. Es tracta d'una antologia d'autors diversos editada pel Club de Lectors. El llibre és dels bons (per la qualitat de les obres i els autors seleccionats, per l'acurada presentacio de l'edició, i especialment per ser un regal fet amb afecte, i també perquè és un volum de molt de "volum" -je,je- :-). En definitiva, un exemplar dels bons per fruir de tenir-lo entre les mans i dedicar-li unes bones vetl.lades de lectura.

    Explico tot això, sense ànim de ferir la meva suceptibilitat quan els amics comencen a fer conya (gràcies M.), perquè ja saben que no puc resistir la meva dèria. [Ja ho deia la Mari, aquella teclista (ja no en deien mecanògrafa) del diari "El Dia del Mundo de Baleares" on vaig passar set anys de vida nocturna fent fotocomposició per ordinador. Era la filla major de quatre que en tenia el Julio, aquell malaguanyat manobre, que havia ajudat a reformar la meva casa i pocs anys desprès va morir en despenjar-se-li la bastida que fins el fatal instant el mantenia penjat dalt de la façana de l'edifici dels Talleres Laorras (-Pobre Juliyo- deien els seus companys, els picapedrers Hermanos Benítez, -Nosotros que habemos trabajao toa la via juntos, ende que nos vinimos de Morón)... Ja m’ho deia la Mari que abans d'entrar de teclista havia fet molts anys de mainadera (ara en diríem canguro) de guardar la filla de na Marita i en Guillem (Frontera), deia: -Es que los catalanes sois todos unos culturetas, i tot seguit se'n reia amb la seva gràcia sevillana.]

    Bé, explicava tot allò del llibre perquè en l’avant-darrer dinar de la colla a què vaig poder assistir (al Cafè Roma post tertúlia Paul Auster) el meu amic va proposar que li deixés el llibre després d'haver-lo llegit, per a poder rellegir-lo ell i encetar després una nova tertúlia entre tots nosaltres..

    ...El temps, que hom diria lleuger i que, mirant enrera, tinc la percerció que se'ns escolat a velocitats de vertigen entre un pensament de vigília i l'imaginari del repòs, [i tanmateix em resisteixo a pensar que en retrovar-vos només voldrem parlar d'eleccions] ...El temps m’empeny a reprendre la meva dèria de tirar endavant, tot i amb el risc, o la incertesa, de rebre de la nostra malmenada pàtria un silenci (d’infinites lectures) per resposta.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada